LA MIRADA HISTÒRICA DE RAMONA VIA
Ricard Vinyes

«Tinc catorze anys, la mama m’ha hagut d’allargar els vestits i ja porto les trenes recollides [...] M’agrada imaginar la vida que m’espera.»
Amb aquestes paraules plenes d’il·lusió i d’esperança, Ramona Via iniciava, després d’un breu exordi, el seu dietari el primer de setembre de 1938. Això és el que diu la data estampada al començament del primer full d’aquest llibre, Nit de Reis, que dóna nom i cos al text iniciat al mig d’una guerra, la nostra; més ben dit, la que ens ha quedat a nosaltres a través del temps. Un llegat trist, pels morts, pels danyats i per la manera com va acabar.
L’historiador Marc Bloch, poc abans de ser abatut un dia de l’hivern de 1944 als boscos de França pels soldats alemanys que ocupaven el seu país, ens va llegar un llibre esplèndid que les circumstàncies —la seva participació a la resistència i el seu empresonament i assassinat— no li van permetre acabar. Apologie de l’histoire, es diu. En aquell text explicava: «Del que jo veig des de la meva finestra, cada savi pren el seu sense ocupar-se gaire del conjunt; el físic explica el blau del cel; el químic l’aigua del reguer; el botànic l’herba. Les dificultats de la història són d’un altre tipus, perquè, en darrera instància, la seva matèria són precisament les consciències humanes. Les connexions que es lliguen a través d’elles, constitueixen als seus ulls, la realitat mateixa.»
El dietari de Via és un llibre d’història, i no ho és per les coses que explica que li passen o que passen, ni pels fets que recull, fets menuts d’una vida menuda, ni per la cronologia que desgrana, tan agafada al sacsejament de la guerra civil i a l’entenebriment de la postguerra inicial. Ho és per la vocació general del text: la vocació de comprendre. No de saber, sinó de comprendre. I gosaria dir que ho és també per l’instrument que Via fa servir, una mena de mirada que ho lliga tot amb tot (les connexions que deia Bloch) dins la seva consciència (la matèria de la història que referia Bloch, encara), una consciència de noia feta dona massa de pressa, com la de totes les noies d’aquella generació, que és la de les nostres mares o la de les àvies dels nostres fills i filles, persones grans —Via hauria fet ara vuitanta quatre anys— que tenim entre nosaltres encara i de les quals la nostra societat ha començat a gaudir «històricament» no fa gaire temps.
És perquè vol comprendre i perquè vol fer comprendre que la mirada de Via ho enllaça tot en la seva consciència: arrodonir la vora d’una «faldilla blau marí» amb la trapelleria —perillosa— de pujar al terrat per guaitar millor els bombarders italians encalçats pels fars antiaeris al mig d’una nit sacsejada de soroll, mort i espant contingut, o amb les angúnies per buscar menjar, o amb l’entusiasme del primer amor adolescent —que tantes emocions desperta sempre— o amb el plaer pels instruments d’infermeria —la seva feina— ben endreçats a la vitrina de la sala de cures, o amb la pietat pels refugiats, envers els quals la població té un sentit ambivalent que ella, d’altra banda, transmet sense engany: «...aquells fumuts germans d’Ibèria», que fan que el racionament sigui més escàs, o amb la ràbia generada per l’entabanador anarcosindicalista aparentment radical i que a la pràctica és, si fa no fa, un vividor sense escrúpols ni bandera, o amb els soldats de la República que ja no poden defensar res i travessen el poble abatuts i desfets, o amb pensaments, que plantats de cop i volta al bell mig del relat de qualsevol acció, ens deixen plens d’angúnia i perplexitat: «Quan m’he llevat he vist el món tan net, els arbres tan verds i brillants. I m’he recordat que avui era el Dia dels Morts. He pensat en els morts de la guerra , que ja són tants[...] i després de pensar en els morts he pensat en els que neixen, en aquella forastera que ahir va tenir un fill a la Creu Roja del poble, i en una cosina llunyana, que en va tenir un a Barcelona...»
I és així, per aquests camins i amb aquesta manera de narrar tan poc freqüent en els nostres llibres, que passa davant nostre la vida de Ramona Via, la construcció de la seva consciència del món.
Tant parlar de les coses i conflictes de cada dia potser pot fer créixer la temptació de dir que el llibre és un relat de «la vida quotidiana en guerra». Els relats de «vida quotidiana» han estat molt freqüents, fins i tot van gaudir (i potser encara en gaudeixen) de predicament, de moda, des del malentès que aquesta mena de relats expliquen de debò «el que li passa a la gent» o perquè «expliquen les coses tal com són». De fet, el que s’ha encasellat com a «història de la vida quotidana» és neutre. Tendeix a normalitzar, és evasió; esdevé evasió just per la tendència humana a normalitzar la vida diària fins i tot dins dels més grans estralls col·lectius. Per aquest motiu els relats sobre la vida quotidiana i, especialment, els documentals sobre la vida quotidiana (en la república, en la guerra, o en els llargs anys de la dictadura del general Franco) esdevenen nostàlgics, perquè, de fet, descriuen una normalitat ahistòrica. La qüestió no és si parlen gens, poc o molt del context social, sinó que és la seva perspectiva d’elaboració el que els fa neutres i nostàlgics, i fins i tot promotors de malenconia, el principal efecte de la qual és la banalització dels conflictes.
L’explicació de la vida quotidiana esdevé sempre un intent de pacificació vivencial, d’exclusió de conflictes, neutre, per tant, si és incapaç de mostrar fins a quin punt la política violenta i criminal ha penetrat i penetra en el actes de la vida de cada dia i condiciona individualment la vida i la consciència de viure. El relat de Ramona Via, en canvi, expressa just el punt de penetració d’aquesta violència en l’acte de viure i en les ganes de viure, i de viure feliç. Un matí lluminós que fa brillar els arbres ens el presenta indestriable, ja ho hem vist, de la presència dels morts al front o per les bombes, però també és indestriable dels naixements. I és aquest el capital del relat que va fer Ramona Via.
Un relat en el qual el centre no és pas la guerra, per bé que l’entorn de guerra i la vida en guerra omplin el noranta per cent de les planes. El nucli, el que vol comprendre i fer comprendre Ramona Via, és la derrota. No té res de casual, ni té cap motiu estètic literari, que el títol posat per l’autora al seu dietari anys després sigui, justament, el nom que el santoral dóna al sis de gener, el dia en què al seu poble —el poble del relat, un poble que mai no diu quin és, amb els noms reals dels habitants emmascarats—, va entrar-hi l’exèrcit franquista: la nit dels Reis. «Sempre havíem esperat que s’acabés la guerra, però no havíem imaginat mai que l’acabament de la guerra fos com és...» havia escrit dies abans, el 30 de desembre, aquella dona jove de setze anys. I aquella mateixa nit dels Reis de 1939 va deixar escrit: «No sabem res dels nostres pares, no sé res d’en Jaume, no sabem res del que passa pel món enllà del nostre poble [...] no sabem res, res de res. L’únic que sabem del cert és que al nostre poble la canalla es dedica a atrapar les rates per menjar-se-les.» Més endavant va anotar l’únic desig possible en aquella nit en què un món acabava: «Reis Màgics d’Orient, per què no sou de debò? Per què no veniu de debò?» I segons sembla, en acabar, va posar els dos parells de sabates dels germans petits al balcó.
Però el que fa comprendre Ramona Via, el que fa comprendre la realitat històrica de què parla no és la vessant militar de la derrota, sinó el sentiment i la consciència, l’efecte històric concret de la derrota en la vida d’un vençut dins la nova societat de la dictadura.
Les darreres ratlles del llibre contenen una de les millors, més expressives i més exactes descripcions, del desconcert interior d’aquella generació que la derrota de la democràcia republicana va ofegar en «una gran tristesa que no s’acabava mai, una tristesa i un fàstic de no sé què i de no sé on, de tot plegat, de tantes cues, de tanta gana, de tanta gent endolada, de tantes desgràcies com tothom explica, de tants misteris que ningú no entén.»
No es fa difícil entendre que els que no van perdre la vida perdessin les ganes de viure.

Ramona Via

(Vilafranca del Penedès 1922 – Girona 1992) Tot i haver nascut a Vilafranca, l’any 1925 es va traslladar amb la seva família al Prat del Llobregat, d’on el 1994 va ser nomenada filla adoptiva.

Va adquirir la dèria de escriure de molt jove. Durant la guerra civil va residir a casa d’uns oncles a les Cabanyes i d’allí es traslladava diàriament a Vilafranca, on amb només 14 anys exercia d’infermera.

Dels escrits d’aquesta època en va néixer Nit de Reis, l’obra que avui recuperem i que va ser publicada per primer cop l’any 1966.

Més tard, el 1972, i com a resultat de la seva experiència professional al Prat de Llobregat, va veure la llum Com neixen els catalans, un recull de les seves vivències com a llevadora entre els anys 1945 i 1972. Va escriure poesia, contes infantils, articles...